Es planteja la reconstrucció històrica aproximada sobre plànols de la xarxa de camins principals que hi havia al Vallès entre les rieres de Caldes i la de Rubí, abans de la construcció de les carreteres i els ferrocarrils, amb la identificació de les dues grans xarxes existents, la polièdrica d’origen antic, sobre tot romà, i la xarxa radial d’època medieval de camins rals i veïnals entre viles i sagreres de pobles. Es fa també una breu revisió de testimonis documentals de l’estat d’aquestes xarxes i les tipologies de camins que les composen, així com que ens ha quedat després de quasi dos segles de  carreteres i ferrocarrils.

Un viatge enrere en el temps ara fa 200 anys ens permetria veure que el sistema de transports en l’àrea de Barcelona estava constituït pels camins antics, les carreteres reials que s’havien anat construint en el darrer terç del segle XVIII, de forma intermitent i amb prioritat respecte els accessos a la capital, i una activitat creixent de circulació comercial i industrial que demanava una renovació decidida de les infraestructures viàries. Les expectatives de transformar les vies tradicionals existents en carreteres aptes per al pas de tot tipus de carruatges es va començar a concretar amb l’establiment d’una planificació de carreteres bàsiques que va fixar els itineraris de les valls principals dels rius per unir l’anomenada “muntanya de Barcelona”, allà on es trobaven les ciutats manufactureres i intermèdies que eren, juntament amb Barcelona, els indrets més actius de la industrialització. Ara bé, els cicles de la construcció, sovint lents i irregulars, no van estar a l’altura de les expectatives de modernització que requeria el dinamisme dels intercanvis i, en el cas dels corredors de la depressió litoral i prelitoral, van haver d’esperar fins a finals del segle XIX per arribar a assolir un conjunt de carreteres amb servei a la gran majoria de poblacions de tota aquesta àrea geogràfica. Va ser aleshores quan les vies principals juntament amb les de caràcter local i els que es poden anomenar cinturons del Vallès, van anar conformant un sistema adaptat a un trànsit de relativa proximitat que era el reflex de la disseminació de l’activitat econòmica pel territori. El segle XX, amb la irrupció del cotxe, va introduir noves consideracions com el de la mobilitat metropolitana, per projectar unes vies pensades per a altes capacitats de circulació de vehicles, l’execució de les quals no es va portar a terme fins a la gran transformació de l’espai metropolità a partir de la dècada de 1960.