Feliu Elias, Joan Sacs i Apa: Tres en un i un treballant com tres

EL PINTOR
 
Feliu Elias Bracons passa la seva infantesa a Sabadell i fins a final segle XIX no s’estableix a Barcelona. Allà es començarà a formar com a pintor; tot i que la seva principal dedicació serà el dibuix i la caricatura -en les quals destacarà ben aviat- no és gens estrany veure el seu nom en exposicions de membres del Cercle Artístic de Sant Lluc o en diferents mostres de la Barcelona de principis de segle XX, on aporta alguna de les seves pintures. Amb tot, podríem dir que la seva primera exposició individual fou la del 1916 a les Galeries Laietanes on presentà set pintures, on ell mateix explicitava buscar un «Realisme», que ...és la santetat de les arts corpòries i la llur major font de poesia.
Aquesta exposició no tingué una continuïtat ferma en la pintura, malgrat diverses exposicions col·lectives, fins a la nova exposició individual de l’artista a les Galeries Dalmau a l’any 1925 on hi podem trobar nou olis que van començar a rebre crítiques favorables i l’atenció del món artístic. Després, el 1929 enllestia  una part de la seva gran i ambiciosa obra, la decoració mural d’una casa particular de Vic, que continuarà en un plafó més el 1935. Un any més tard, febrer de 1936, farà la seva última exposició individual a la Sala Parés. Després, a l’exili, desenvoluparà una especial atenció  vers el paisatge.
La seva producció com a pintor abastà més de cent de quadres, principalment natures mortes i interiors amb personatges. Com bé assenyala Francesc Fontbona va saber expressar el silenci, la quietud tensa, la permanència immòbil d’un temps, fins i tot el misteri, i tot sense sortir dels objectes i dels racons de la vida quotidiana domèstica ni fent-hi composicions fora del normal.


EL DIBUIXANT I CARICATURISTA «APA»
 
L’«Apa», Feliu Elias, amb un estil que sovint s’ha qualificat de germànic i un humor intel·ligent, i a voltes, difícil de capir, exercí aquesta faceta des d’inicis del segle XX fins quasi l’any 1940. Les seves caricatures satíriques i dibuixos humorístics –endemés de cartells, il·lustracions i altres col·laboracions gràfiques- aparegueren a les principals publicacions de la Catalunya d’aquells anys: Cu-Cut!, Papitu, Picarol, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Garba, La Rialla, Iberia, entre moltes d’altres; i als diaris El Poble Català i La Publicitat, on pràcticament realitzà un acudit diari.
Comentarista gràfic de la realitat que li va tocar viure, el seu catalanisme d’esquerres el va fer desvincular-se de Cu-Cut! i endegar el setmanari Papitu. Més tard les seves caricatures agafaran una dimensió internacional amb motiu de la Gran Guerra (1914-1918). Malgrat la seva admiració pels dibuixants alemanys agafa partit per França i les seves caricatures publicades a la revista Iberia -un al·legat a favor de la causa aliada- comencen a ser conegudes a Europa. Sobretot després de la publicació del llibre Kameraden, on –com diu Josep M. Cadena- a més de la seva temàtica i tractament, els dibuixos tirats a diverses tintes, aconsegueixen la qualitat formal que necessitava per a la seva difusió pel continent europeu.

               
EL CRÍTIC D'ART I HISTORIADOR JOAN SACS
 
Sota el pseudònim de Joan Sacs (tret dels Mestres Cantaires de Wagner), Feliu Elias i Bracons fou molt conegut en el món de la crítica d’art entre els anys 1910 i 1930, amb la intenció d’orientar l’art català contemporani a un ambient modern i cosmopolita.
De formació gairebé autodidacta, Elias escriví en revistes i diaris tals com: El Poble Català, Revista Nova, Vell i Nou, Revista de Catalunya, Mirador, La Publicitat... algunes d’aquestes creades per ell mateix.
Criticava l’idealisme dels pintors noucentistes, simbolistes i pre-rafaelites, els quals volien evadir un món que, malgrat totes les injustícies, ell considerava admirable; els excessos ornamentals i la fantasia arquitectònica del Modernisme, sobretot amb una sèrie d’articles titulats “La ciutat lletja” ens els quals desprestigiava a alguns arquitectes; els primitivismes encapçalats per Gauguin que ell anomenava “vici deformista” i les incipients avantguardes experimentals, les quals li causaren disputes amb Sebastià Gasch i Josep Llorens i Artigas.
Feliu Elias també es manifestà contrari a l’art compromès ja que segons ell quedava sotmès a finalitats extra artístiques.
Admirador de Cézanne, fou un gran divulgador de l’art modern francès en el nostre país.




Amb la col·laboració de l'Arxiu Observatori de Vallcarca, el Museu d'Art de Sabadell i l'Arxiu Històric de Sabadell.